Ampliant els horitzons de l’objecció de consciència

En algun dels cartells que els objectors i objectores de consciència acostumem a fer es pot llegir una frase que diu: "Imagina't que hi ha guerra i ningú no hi va". Amb una certa dosi de candor, es reflecteix aquí la realitat que, si hi ha guerres, és perquè hi ha gent que les fa; però això d'anar a la guerra ha quedat ja una mica desfasat. Ara és la guerra la que va, la que fan anar on interessa.

Va ser al començament del segle XX, a Suècia, quan es va conèixer per primera vegada el dret a l'objecció de consciència. Encara que desconeixem el text concret que plasmava aquest reconeixement, és fàcil pensar que devia dir que l'home que, en ser reclutat per servir a l'exèrcit, posés alguna objecció basada en motius de consciència podria ser declarat exempt del reclutament en algunes condicions. Les lleis (i l'espanyola n'és una bona prova) continuen dient que reconèixer l'objecció de consciència es redueix a acceptar que un home, en algunes condicions, no vagi al servei militar obligatori. Pot ser que a la Suècia d'aquell moment això fos suficient, però avui, si els objectors i les objectores són, com va dir Einstein, els precursors d'un món sense guerres, no n'hi ha prou de no anar a la mili; s'ha d'anar més enllà: la lluita desenvolupada pels insubmisos ha fet palesa la importància de negar-se a col·laborar físicament amb els exèrcits.

Efectivament, dir que objecció de consciència i la negativa d'anar a la mili són expressions equivalents comporta una gran reducció del significat de l'objecció de consciència. Per un costat, limita la possibilitat pràctica de ser objector a un segment molt concret de la població (homes, entre 18 i 35 anys, abans d'anar a la mili, no classificats com a inútils); d'altra banda, en una definició tan genèrica, hi caben molts plantejaments diferents (i a vegades tan contradictoris com el dels qui realment no volen que hi hagi exèrcits i el dels qui tant se'ls en dóna, sempre que no els obliguin a anar-hi, o el d'aquells altres que el que volen és un altre exèrcit i una altra bandera), arguments vàlids, però difícils d'agrupar ideològicament, i la reunió dels quals constitueix una limitació de contingut. Afortunadament, aquesta constricció l'estan superant un nombre de persones cada cop més gran, que veuen en l'exèrcit una veritable amenaça, independentment que s'hagi d'anar o no a servir-hi físicament.

.

La producció constant d'armaments que fan possible la desaparició de qualsevol vestigi de vida en el planeta és una amenaça real, que afecta tota la societat, però a aquesta amenaça s'ha d'afegir la realitat que tots els armaments, fins i tot els emmagatzemats, estan produint (per desviament de recursos econòmics que serien necessaris a d'altres sectors) la mort de moltes persones cada dia. No ens hem de deixar enganyar pel nou paper "social" de l'exèrcit que s'intenta presentar: l'ensorrament del bloc de l'Est i el nou ordre mundial fan que la funció de l'exèrcit quedi obsoleta sense enemic de qui "defensar-se".

Per evitar això, a l'exèrcit, actualment i de cara a la societat, se li està atribuint una funció humanitària desinteressada -aquest és el cas dels "cascos blaus" com a forces de protecció civil a Bòsnia, ajuda en catàstrofes naturals, etc.- , però que en realitat continua responent a interessos polítics i econòmics dels països desenvolupats, que actuen com a àrbitres i policies del nou ordre mundial. I no és que no reconeguem els comportaments que hi ha hagut i els riscos soferts, però no sembla que la preparació militar sigui la més adequada per fer feines de protecció civil, sense comptar la valoració de parcialitat i el tractament desigual segons els interessos en joc que s'havien de protegir (Somàlia, Israel, Iraq, Bòsnia...).

La constatació d'aquesta realitat i el convenciment que perquè alguna cosa que no ens agrada deixi d'existir el primer que hem de fer és negar-nos a col·laborar-hi, estan ampliant els horitzons de l'objecció de consciència.

---

Arguments a favor de l'objecció de consciència fiscal

NOMÉS EN UNA HORA els estats es gasten 127 milions d'euros en els exèrcits, NOMÉS EN UNA HORA 1.800 nens i nenes moren en els països del Tercer Món. . Aquesta dada, una de les moltes que es podrien donar, serveix per fer palesa una realitat: el sistema militar, poderosa màquina productora i, a la vegada, consumidora d'armes i estratègies perquè unes persones dominin a d'altres, està produint ja, ni que sigui pel desviament de recursos econòmics d'àrees que necessiten atenció urgent, estralls en la humanitat i en el seu entorn. I intenten amagar-ho sota el nom de "defensa".

Aquest any, altre cop, l'Estat ha elaborat uns pressupostos una part substancial dels quals es dedica a despeses militars. Els diners d'aquests pressupostos els hem de posar entre tots. Una part important ja ens l'han treta mitjançant els impostos indirectes (IVA, essencialment), d'altres els obtenen mitjançant l'anomenat "deute públic", però una altra part és la que nosaltres posem directament en els comptes d'Hisenda a través de l'impost sobre la renda.

Aquest és un bon moment per plantejar-nos la nostra posició sobre les despeses militars. Hi ha dues possibilitats: col·laborar-hi o no col·laborar-hi. En aquest fullet convoquem a la no-col·laboració, a la desobediència civil a les intencions de l'Estat de fer-nos partícips de la injustícia: se l'ha de denunciar públicament i negar-li els mitjans materials per fer-ho. L'Estat no ho voldrà acceptar. Intentarà sotmetre'ns i s'ha de reconèixer que és poderós, a la seva manera, però igualment s'ha de ser conscient que quan el món està a punt de ser destruït només per culpa de l'armament emmagatzemat, quan els militars van adquirint cada vegada més pes econòmic dintre del sistema mentre diuen que cedeixen pes polític, hem d'assumir la nostra responsabilitat individual per tal d'aconseguir que això canviï.

Nosaltres ho anem dient des de l'any 1984, i aquest any ho tornem a repetir, malauradament: les guerres continuen a tot el planeta, n'acaben unes i en comencen d'altres; la investigació militar no s'atura, ja que tots desitgen tenir l'arma més poderosa amb afany de poder -a la vegada que el seu comerç augmenta, sobretot en països subdesenvolupats- per a una submissió i un control millors de la població civil. Sota aquestes realitats fem nostre el desig de treballar pel Desarmament, la Justícia i la Solidaritat Internacional, amb un compromís ferm de continuar endavant malgrat tots els obstacles que intentin posar-nos.

El 1849, el nord-americà Henry David Thoreau analitzava, en el seu assaig titulat "Desobediència civil", la situació del seu país, en el qual, assenyalava, una sisena part de la població estava sotmesa a l'esclavitud, i l'exèrcit del qual havia envaït Mèxic. En un moment del seu treball deia: "Em veig enfrontat a aquest govern americà directament i cara a cara una vegada a l'any, només, en la persona de recaptador d'impostos. Llavors aquest diu: "Reconeix-me". I la manera més senzilla, més pràctica i, en l'actual estat de coses, més indispensable de tractar-lo en aquesta matèria és dir-li que no". Avui, a l'Europa desenvolupada de principis del segle XXI, ens trobem l'Estat bastant més sovint, però la declaració de la renda continua sent, en la majoria dels casos, l'única ocasió que tenim d'arreglar els comptes amb ell.

Ha arribat el moment de pagar, diuen, però hi ha qui creu que ha arribat el moment d'analitzar. I com que es tracta de contribuir a les despeses de l'Estat, veiem que, entre les partides pressupostades, n'hi ha una que, sota el nom de "defensa", s'emporta una bona (mala) quantitat de milions. Aquesta "defensa" no és la nostra defensa:

Defensa de qui?, defensa de què?, defensa davant de qui?, defensa per a qui?

Si ens preguntessin a cada un de nosaltres què és el que s'ha de defensar s'obtindrien moltes respostes: la qualitat de la vida, el dret a la salut, l'accés a la cultura, el respecte als drets humans, l'entorn natural, la no-explotació dels uns pels altres, les minories davant les majories... Moltes respostes possibles i totes sota un denominador comú: cap, absolutament cap, relacionada amb allò que l'Estat defensa per mitjà dels exèrcits.

(La no-violència, arma política, textos recopilats per Gonzalo Arias, Editorial Nova Terra, Barcelona, 1976)

Va ser aquest esperit el que, el 1983, va portar l'Assemblea Andalusa de No-violència a plantejar-se la idea d'objecció de consciència fiscal com a resposta a l'aparició de la Llei de dotacions pressupostàries per al sosteniment de les Forces Armades de 1982, que pretenia, en el termini de vuit anys, acomodar l'aparell militar espanyol a l'estructura de l'OTAN. El 1984, ja també amb el suport de l'Assemblea de No-violència de Cantàbria, de Justícia i Pau de Barcelona i del Moviment d'Objecció de Consciència, es va convertir en la primera campanya estatal d'objecció fiscal als impostos militars.

Tècnicament, l'objecció fiscal consisteix a desviar de l'impost sobre la renda de les persones físiques el percentatge que correspon al Ministeri de Defensa, d'acord amb els pressupostos de l'Estat, o una quantitat fixa.

Aquests diners, que digui el que digui la llei de pressupostos no es destinarien a la defensa de la societat, sinó a la preparació de les guerres en defensa d'uns quants, es desvia cap a finalitats socialment útils: qui fa objecció fiscal ingressa l'import de la seva objecció en el compte d'un projecte alternatiu, i inclou el resguard de la seva acció i una carta explicativa amb la resta de papers de la declaració.

Com veieu, no es tracta de pagar menys impostos. Es paga exactament el mateix, però fent ús de l'irrenunciable dret a l'objecció de consciència, l'objector o objectora fiscal es nega a col·laborar al manteniment de l'aparell militar i opta per lliurar directament aquesta part del seu impost a alguna cosa que veritablement el defensa. No es tracta tampoc d'arreglar tan sols un problema personal, sinó que es tracta també d'una implicació en la lluita per un món on la pau no sigui la victòria de qui estigui més armat, sinó el resultat de la justícia. L'objecció fiscal es constitueix així en una lluita que, a més del seu caràcter de resistència a les coses militars, té un component fort de solidaritat: des del primer moment va quedar ben clar que l'objecció de consciència fiscal a les despeses militars treballaria també per impulsar altres lluites que, portades a terme per tota una sèrie de moviments i grups, estructuraven en conjunt el que es podria anomenar una defensa alternativa, i progressaven en el desenvolupament i la justícia social. Aquest aspecte va quedar més clar quan es van llançar els anomenats "projectes col·lectius". És l'objector o objectora fiscal qui decideix on enviar els diners de la seva objecció fiscal.

---

Els projectes col·lectius

El 1985 es va pensar que, reunint aquests diners, es podrien aconseguir unes quantitats que permetrien la posada en marxa de projectes que d'altra manera no es podrien portar a terme o concloure adequadament. I així, en els últims anys, s'ha donat suport a projectes, tant de l'Estat espanyol com internacionals, els quals s'han pogut veure realitzats al final de les campanyes d'objecció fiscal gràcies al desviament dels diners cap a aquests projectes determinats.

Tots aquests projectes i moltes altres organitzacions i col·lectius han rebut en total més de 100 milions de pessetes (600.000 euros), i haurien de rebre gairebé el mateix d'Hisenda, ja que aquests són els diners que, segons les dades rebudes en els centres coordinadors, s'han objectat en els casos en què la declaració de la renda surt "per tornar", perquè també en aquests casos es pot fer objecció fiscal. És important assenyalar que es tracta de dades mínimes, ja que són molts els i les que fan objecció fiscal i després no ho diuen al centre coordinador corresponent, cosa que fa pensar que el nombre d'objectors és més gran que el que es comptabilitza.

L'evolució anual de l'objecció fiscal no depèn només del nombre d'objectors i objectores que hi hagi, sinó també del resultat de les seves respectives declaracions. Per això l'augment sostingut del nombre d'objectores i objectors fiscals no es correspon amb un augment paral·lel de les quantitats objectades. I influir en la segona variable és clar que escapa a les possibilitats dels grups d'objecció fiscal; també en la primera hi ha un factor extern molt important i que es nota especialment quan s'analitza l'edat dels objectors i objectores fiscals: hi ha molt jovent en atur, no és que no participin en aquesta lluita.

Som uns 5.000 objectors "censats" cada any a l'estat espanyol (1.500 a Catalunya) que fem objecció fiscal, però som més els que ho fan de forma anònima.

---

Les despeses militars. Aproximació al cost real de la defensa a l'Estat espanyol

A escala mundial, les despeses militars continuen sent extraordinàries: representen, per exemple, divuit vegades més que l'ajuda al desenvolupament que els països de l'OCDE (és a dir, els econòmicament desenvolupats) transfereixen al Tercer Món, i absorbeixen una quantitat set vegades més gran que la dels pagaments que s'exigeixen als països del Sud en concepte de serveis (interessos i amortitzacions) del deute.

En el cas espanyol en concret, les xifres assenyalades (en milions) en els pressupostos de l'Estat en diversos anys són:

Aquestes xifres (en primer lloc) ens semblen extraordinàries si tenim en compte que al mateix temps se'ns parla del desmantellament de l'Estat de benestar (reducció i eliminació real de les pensions, allargament de l'edat de jubilació, etc.), però a més hem de saber que aquestes quantitats resulten incompletes. Efectivament, s'hi haurien d'incloure unes altres partides per calcular el cost veritable de la defensa; de tota manera, els objectors i objectores de consciència fiscals apliquem el percentatge del Ministeri de Defensa en els pressupostos de l'Estat per calcular l'import de la nostra objecció fiscal, quan no fem una quota fixa.

Malgrat això, tenim present que hauríem d'aplicar objecció fiscal a partides com les següents:

1. Despeses dels organismes autònoms (les administratives i les comercials, industrials i financeres) del Ministeri de Defensa.
2. Despeses de defensa incloses explícitament en la partida pressupostària corresponent a "diversos ministeris".
3. Despeses de la Guàrdia Civil i dels seus organismes autònoms (excloses les partides corresponents a "seguretat viària").
4. Despeses de les classes passives militars.
5. Despeses derivades de les quotes de participació en l'OTAN i en la UEO.
6. Part proporcional dels interessos abonats per sufragar el deute públic.
7. Diferències entre les "obligacions reconegudes", és a dir, les quantitats que seran pagades a final de l'exercici, i els crèdits inicials atorgats (que són els que figuren en els pressupostos).
8. I+D (20 % assignat al M. de Defensa i a contractes a empreses d'investigació militar subvencionats pel Ministeri de Ciència i Tecnologia).
   

Si calculem totes aquestes quantitats i les afegim als pressupostos del Ministeri de Defensa, ens resulta que les despeses reals finals superen en 1-1,5 vegades les inicials. Aquestes dades signifiquen que la despesa de defensa representa xifres de producte interior brut (PIB) (2 %, aproximadament) bastant més altes del que normalment ens diuen els representants del govern. Això encara és més greu si tenim en compte que és precisament en defensa on l'"esforç" pressupostari espanyol s'assembla més al comunitari, mentre que en educació, salut, cooperació al desenvolupament, etc. anem a la cua d'Europa.

L' Informe de Desenvolupament Humà defineix com a país militaritzat aquell que destina el 2 % del PIB al manteniment de l'estructura militar.

Hem de dir també que encara hauríem d'afegir altres quantitats a la despesa estudiada fins ara, però que això té una quantificació difícil.

De tota manera, volem anomenar-les sense voluntat exhaustiva:

• Facilitats immobiliàries i d'infrastructura rebudes per les forces armades.
• Subvencions europees, estatals i autonòmiques a les empreses d'armament.
• Absorció de les pèrdues de les empreses públiques d'armament.
• Costos d'oportunitat dels recursos humans adscrits a les forces armades.
  
• volem anomenar-les sense voluntat exhaustiva:.

Aquesta acumulació de despeses i, sobretot, la seva consideració en relació a les dificultats pressupostàries que pertoquen a les despeses socials, i la perspectiva difícilment militar de les amenaces col·lectives actuals no fan més que confirmar la lògica de "racionalitat" de les posicions dels objectors fiscals

L’Objecció de Consciència Laboral

¿És coherent que, tot i estar en contra de l'armament i de l'exèrcit pel component de destrucció que tenen, es mantingui la producció d'indústria militar? Tenen dret els dirigents d'una empresa que l'esforç dels treballadors/es d'aquesta es dirigeixi cap a la producció de material militar, d'armes de les quals, com va dir Manuel Vicent, la mort és la seva única vocació (la resta és només hipocresia)? Evidentment, no; no es pot restringir el dret a l'objecció de consciència a un simple no a anar a la mili. El dret ha d'assolir fins el mateix càrrec laboral, on les persones es puguin negar a servir amb les pròpies mans el manteniment de l'estructura militar i la producció d'armes. Però els defensors de la indústria militar no solen plantejar-se problemes ètics d'aquesta mena: per a ells "no importa el tipus de producte que es fabrica sinó els interessos econòmics de la regió per sobre de qualsevol cosa. La guerra no la fan les armes, la fan les persones. A més, el que no es faci aquí es farà a qualsevol altre lloc de l'Estat espanyol o d'Europa..." (conseller d'Indústria del Govern de Navarra, a "Navarra hoy", 21 de gener de 1987).

L’Objecció fiscal al món

Des de fa anys, en estats com Alemanya, Holanda, Canadà, EUA, França, Itàlia, etc., s'organitzen campanyes d'objecció fiscal. El tipus de campanya depèn molt de les realitats del moviment pacifista de cada Estat: en uns, l'objecció fiscal està orientada a la lluita antinuclear; en altres, en canvi, té un fons més antimilitarista. Per això trobem campanyes que objecten sobre la instal·lació de míssils (Alemanya); a França es relaciona amb projectes concrets del govern, com un camp de tir o construccions de submarins nuclears; a Itàlia és força àmplia la relació de projectes, com ara contra una base de míssils; a EUA, com a protesta a la política del govern a Amèrica Central. Però no només són diferents les finalitats de l'objecció fiscal, també ho és la manera de fer-la; així, es realitzen tant objeccions "fixes" (5,72 marcs a Alemanya) com objeccions segons el percentatge destinat al Ministeri de Defensa (Itàlia).

L'any 1986 es va dur a terme la primera trobada internacional d'objectors fiscals, sota el lema "Ni una pesseta per a l'armament", amb representacions d'Alemanya, Itàlia, França, EUA, Canadà, Gran Bretanya, Bèlgica, Holanda, Japó, Austràlia, Finlàndia i Estat espanyol. En aquesta reunió es féu palès que tots els països i les seves campanyes representades es trobaven en fase de creixement i d'informació. En més d'un Estat es mantenen plets amb l'administració, en cap d'ells no es tracta l'objecció fiscal com a delicte, la qual cosa no implica que sigui legal; per això es produeixen aquests plets entre objectors/es i administració.

És obvi que els estats no estan disposats a acceptar l'objecció fiscal com un dret de les persones. Per això, s'estudia una estratègia comuna de presentar davant dels tribunals interestatals de drets humans l'objecció fiscal com a dret fonamental de les persones.

En aquesta línia en la V Conferència Internacional de Campanyes d'Objecció Fiscal i Impostos per la Pau es presenta l'esborrany del que serà l'objecció fiscal com a dret fonamental en el futur. Encara que tímidament, els estats veuen que l'antimilitarisme creix en la societat, i comencen a fer les primeres passes per al reconeixement formal de l'objecció fiscal. Així, el dia 2 de desembre de 1993 es va aprovar una resolució en la Comissió de Llibertats Civils del Parlament Europeu, la qual diu textualment:

"El dret fonamental de l'objecció de consciència també es refereix a la contribució en els impostos, i per tant fa una crida als estats membres a preparar una resposta a les objeccions de consciència de persones que són obligades al sosteniment del sistema militar mitjançant el pressupost nacional".

Com es fa?

Esquemàticament, el que cal fer és el següent: (ver guia ràpida )

1. Omplir els impresos de la declaració de renda fins a l'epígraf "quota líquida total".
2. Calcular l'import que s'ha de descomptar. S'utilitzen dos sistemes: descomptar (de la quota liquida total) el percentatge dels PGE que es destina al Ministeri de Defensa,.
3. Incloure aquest import en alguna de les caselles posteriors de retencions, tot ratllant el text d'aquella línia i escrivint (a continuació o per sobre de la frase ratllada): "per objecció fiscal ".
4. Adjuntar a la documentació el comprovant d'haver realitzat l'ingrés de la quantitat objectada a una entitat de caràcter social, sol·lidaria, de pau (ONG, entitat benèfica, entitat de promoció dels drets humans....).
5. Adjuntar també una carta al ministre de Economia e Hisenda on ha d'anar a parar la declaració (del barri o de la localitat corresponent), en què s'expliqua què es fa i per què.
6. (Recomanat): Enviar les dades personals, i sobre la quantitat objectada i el seu destí, al centre coordinador d'objecció fiscal.Això és amb finalitat estadística del moviment d'objecció fiscal.

 

Es pot realitzar l'objecció fiscal sempre, independentment de si la declaració de renda surt "a pagar" o "a retornar". Expliquem les diferents formes de calcular l'import de l'objecció:

A) Objecció percentual. És l'import resultant d'aplicar el percentatge anual que es destina al Ministeri de Defensa a la nostra quota líquida obtinguda, és a dir, la part d'impostos nostres que van a parar al Ministeri de Defensa. Aquest percentatge anual es publica cada any en els diferents tríptics, fullets, etc. dels grups d'objecció fiscal.




B) Objecció fixa. És l'import que tu decideixes d'objectar, el qual deduiràs de la quota líquida, és a dir, una quantitat fixa que no destines al Ministeri de Defensa. Nosaltres proposem que siguin 84 euros (un euro per cada país empobrits pel deute extern).



 

C) Quota líquida zero. Aplicable quan la persona declarant no ha rebut diners de rendiments del treball (estudiants, persones en atur sense subsidi, etc.). En aquest cas, no hi ha quota líquida ni retencions, però com que sí que han pagat impostos indirectes, igualment es pot fer objecció fiscal i reclamar els 84 euros..

 



---

El problema legal

La proposta de l'objecció fiscal és clara: prou de gastar els diners a preparar la guerra, dediquem-los a millorar la societat. És clara i és lògica. L'experiència dels qui ja fa anys que l'expliquem en debats públics és que molt poques vegades es troba ningú que defensi la necessitat dels exèrcits. El que sí que se'ns sol dir és que és molt interessant el que fem i que tant de bo es pogués fer, però que seria un veritable enrenou introduir aquest tema en el nostre sistema tributari. Enrenou o no, això ja s'està fent des que s'ha reconegut a tots els contribuents el dret a decidir sobre la destinació d'una part del seu impost, concretament entre l'Església catòlica i finalitats d'interès social, així que tècnicament és possible. És innegable que podria haver-hi alguna complicació, però l'administració no pot exigir-nos que per estalviar-li problemes renunciem al nostre dret a la llibertat ideològica i de consciència.

Els objectors i objectores de consciència fiscals som conscients que l'Estat no ens acceptarà, no reconeixerà el nostre dret fins que no tingui més remei, i, per això mateix, no ens hem preocupat massa encara del que podria ser una llei d'objecció de consciència fiscal. No obstant això, i com a aportació a un debat que s'hauria d'encetar tan aviat com fos possible, es pot apuntar el criteri següent: l'Estat ha de respectar el dret a l'objecció de consciència fiscal en tots els temes relacionats amb els drets fonamentals de les persones, mentre que l'objector o l'objectora ha de destinar la quantitat objectada a finalitats socialment útils.

Probablement caldria afegir-hi alguna cosa referent al fet que l'objecció no ha de sorgir senzillament del fet que es prefereixi de recórrer al sector privat en el tema objectat. Així s'integren el dret a l'objecció fiscal i el sistema tributari en un marc coherent amb la Constitució, que no parla dels impostos fins a l'article 31, és a dir, fins un cop acabada la secció "dels drets fonamentals i les llibertats públiques", que és on es garanteix la llibertat ideològica. Amb aquest suggeriment es pretén de demostrar que l'objecció de consciència fiscal és possible des de postures legals, i que si no es fa es perquè els que governen i legislen no ho volen. El que ha de quedar clar des del primer moment és que qualsevol intent de regular el dret a l'objecció fiscal a les despeses militars ha de portar implícit acceptar una reducció efectiva de la despesa militar en funció de les quantitats objectades i tenint en compte la repercussió equivalent en els impostos indirectes.

En relació a les quantitats objectades, cal tenir en compte que l'impost sobre la renda només comporta una part dels impostos que cada ciutadà i ciutadana paguem, i això, és clar, també s'hauria de tenir en compte.

Un dret aplicable des d'ara mateix

Els objectors i les objectores fiscals sabem que aquest dret, com tants d'altres, s'haurà d'arrencar a l'Estat amb la nostra lluita constant i que la millor manera d'exigir un dret és posar-lo en pràctica des del primer moment, i més quan en aquest cas la gravetat del tema no permet d'esperar. Fins i tot el Tribunal Constitucional ha avalat aquesta actitud:

"No obstant això, cal assenyalar, pel que fa al dret d'objecció de consciència, que existeix i que pot ser exercit amb independència que se n'hagi dictat regulació. L'objecció de consciència forma part del contingut del dret fonamental a la llibertat ideològica i religiosa reconegut en l'article 16.1 de la Constitució, i, com ha indicat aquest Tribunal en diverses ocasions, la Constitució és directament aplicable, especialment en matèria de drets fonamentals" (sentència del TC de 11/4/85 sobre la Llei d'interrupció voluntària de l'embaràs). El TC va oblidar aquesta sentència quan va opinar sobre la llei d'objecció de consciència.

Hisenda es nega a reconèixer-ho, i així els objectors i les objectores fiscals ens veiem abocats a sancions, recursos i embargaments, però ja ho advertim en tota la informació impresa de les campanyes.

"Això no ens ha d'espantar: estem desenvolupant una lluita que sabem justa, independentment del que diguin les lleis (...) les lleis les fan ells, les apliquen ells i ells tenen la capacitat per saltar-se-les (...). Ells tenen les lleis, aquesta és la seva força; la nostra rau en els i les que som, en el que som".

Com que no ens reconeixen el nostre dret a objectar a les despeses militars, Hisenda envia l'anomenada "declaració paral·lela", una declaració similar a la nostra però "corregida" a la seva manera, on consta la nostra "equivocació" a l'hora d'imputar desgravacions o errors aritmètics que no corresponen. No fa ni referència a l'objecció fiscal

Quan Hisenda ens digui que no accepta la nostra objecció fiscal, la nostra resposta pot ser acceptar-ho sense més ni més i pagar el que ens demana (seria com renunciar a l'objecció fiscal; per això és poc recomanable) o recórrer davant la Delegació d'Hisenda primer, i després, si deneguen el primer recurs, davant del Tribunal Econòmic Administratiu Provincial (s'hi pot recórrer directament sense passar pel primer). En cas de dubte, és millor posar-se en contacte amb qualsevol dels grups permanents d'objecció fiscal, tenint en compte que hi ha uns terminis per presentar el recurs (15 dies), per la qual cosa cal que no es deixin passar.

En cas que la resposta del Tribunal Econòmic Administratiu sigui negativa, que ho sol ser, es tanca la via administrativa i s'obre la judicial. Per a això sí que és imprescindible que us poseu en contacte amb un grup d'objecció fiscal, que us explicarà les possibilitats i l'estratègia millor segons les circumstàncies de cada cas.

Hem d'assenyalar que el fet d'estar recorrent no impedeix que Hisenda executi la decisió, és a dir, que pot ser que s'estigui esperant encara la resposta del Tribunal Econòmic Administratiu i que Hisenda embargui aquella quantitat que reclama. L'embargament se sol fer sobre un compte bancari o sobre la devolució d'un any posterior. Si aquest és el teu cas, posa't en contacte amb nosaltres.

---

Destinacions alternatives


L'objecció fiscal és un acte de desobediència civil a l'Estat i a la intenciò d'aquest de mantenir els exèrcits com a instruments per a la defensa d'una situació injusta, però a la vegada és una aposta positiva per un desenvolupament social solidari. A Hisenda, li neguem una part del nostre impost sobre la renda, però aquest diner no se'l queda el declarant, es desvia a una destinació alternativa escollida pel mateix objector i que serveix a uns projectes que defenen una societat més solidària.

Durant la dècada de campanyes d'OF, s'ha donat suport a diferents projectes internacionals, com també a projectes a l'Estat espanyol (vegeu la pàgina de campanya actual en el web). Col·lectius, ONG's i organitzacions com insubmisos, Metges sense Fronteres, Entrepobles, etc., han rebut les nostres aportacions.

Tots junts donen una idea d'aquesta proposta de defensa alternativa no violenta que és l'OF, que afavoreix el desenvolupament dels països del món, i també el Quart Món, cada cop més present en el nostre entorn quotidià.

Cada any es trien dos projectes: un d'estatal i un altre d'internacional, i se sol·licita que els diners s'ingressin en aquests projectes col·lectius perquè derivar tots els diners a un mateix fi permet de donar un impuls decisiu a tasques que d'altra manera seria molt més costós i dificil d'aconseguir.En el teu grup més proper d'objecció fiscal, hi trobaràs informació dels projectes proposats cada any i els comptes corresponents.Però sempre tu decideixes on enviar els diners.

---

L’Enquesta


Els resultats de cada campanya es noten en el suport econòmic que reben les destinacions alternatives, però també en la seva projecció social. La societat ha de saber que l'OF és fer alguna cosa directament contra les despeses militars, amb les quals no estem d'acord.

Adoptar la postura d'enfrontar-se a Hisenda no ha de ser una tasca, per més raons que es tinguin, de cada persona per separat. És per això que cal coordinar totes les persones que exerciten el dret a decidir no pagar impostos per armament. Per això, cal que, en fer objecció fiscal, ens diguis les teves dades: el teu nom, la teva adreça, la quantitat objectada i la destinació escollida, per correu postal, per correu electrònic, aquí al web, per telèfon, etc. Això ÉS MOLT IMPORTANT. Gràcies a aquestes enquestes que rebem podem:

* Avaluar l'abast de la campanya anual i realitzar un informe sobre el nombre d'objectors/es fiscals, les quantitats objectades, la distribució per projectes, per comarques, etc., que serveix per a la difusió a la resta de la societat a través dels mitjans de comunicació.

* Fer el seguiment de la campanya per tenir coneixement de les accions d'Hisenda (reclamacions, recursos, embargaments, etc.).

* Tenir una comunicació més ràpida i fluida amb tots els objectors/es "censats".

---

Compte de suport a l’Objecció Fiscal


L'edició de material, la coordinació estatal i internacional, el seguiment de casos jurídics... tenen un cost de diners que se subvenciona entre tots aquells que ho desitgen. Si tot el que has llegit et sembla interessant i vols ajudar a mantenir-ho, hi ha un compte obert amb el nom de SIOF (Servei d'Informació de la Objecció Fiscal) a Caixa Catalunya, amb el número 2013-0427-28-0200758022. Si hi fas un ingrés, envia còpia del resguard a SIOF, Rivadeneyra 6, 10è 08002 Barcelona, o, si ho prefereixes, posa't en contacte amb nosaltres per tal de domiciliar el pagament.

Principal Què es l'OF Teoria de l'OF Campanya 2008 Projectes Documents Contactes Mapa de web Llibre de visites